Del protopresbiter

Alejandro Schmemann

L’Eucaristia, Sagrament del Regne

 Cap. X  El sagrament del record

“...I jo us deixo, com el meu Pare us ha deixat, el Reialme que mengeu i beveu al meu sopar, al meu regne”

(Lc. 22, 29,30)

1

 Per la proclamació del Sanctus, de la doxologia angèlica, la pregària d’acció de gràcies troba el seu acompliment com a pujada de l’Església al cel, davant del tron de Déu, a la glòria del Regne dels Cels.

Però heus ací que havent englobat tot el creat, l’univers visible i l’invisible, havent manifestat l’Església com el ce a la terra, la pregària d’acció de gràcies, a l’altura que ha arribat, en aquesta plenitud de comunió, de coneixement i de joia divines, es transforma, per dir-ho així, d’ella mateixa en record d’un esdeveniment: de la Cena Mística que el Crist havia acomplert amb els seus deixebles quan anà a patir els sofriments i la mort.

(...)

 5

 A la llum de l’experiència eucarística, la primera cosa que ens apareix en el record del Sant Sopar, és justament que, tot fent part de l’acció de gràcies, no només no se’n pot separar d’ella, sinó que adquireix per nosaltres el seu ple significat al si d’aquesta mateixa acció de gràcies.

Sabem d’ella que acompleix l’Eucaristia com a ascens de l’Església vers l’altar celeste, com a sagrament del Reialme. Sabem també que tota la Litúrgia hi condueix per la seva realització gradual, com a sagrament de l’assemblea, com a sagrament de l’entrada, sagrament de la paraula, sagrament de l’ofrena, en fi com a sagrament de l’acció de gràcies. Sabem també que en aquest aspecte tota la Litúrgia és una commemoració del Crist, que és el sacrament i l’experiència de la seva presència: la del Fill de Déu que ha davallat del cel i que s’ha encarnat per aixecar-nos en Ell al cel. És Ell qui “ens reuneix en Església”, qui fa de la nostra assemblea una entrada i una elevació, qui “obre la nostra intel·ligència”, per escoltar la seva Paraula; és Ell “el qui aporta i que és aportat”, qui  fa seva la nostra ofrena i nostra la seva, qui fa de la nostra unió uina unió en el seu amor i, en fi, qui ens aixeca fins al cel i ens obre l’accés prop del seu Pare...

Què significa tot això, sinó que la commemoració a la que ha passat ara l’acció de gràcies, després d’atènyer el seu objectiu d’aixecar l’Església al cel, és la realitat mateixa del Regne? I si podem recordar-lo, i per tant ser conscients de què és real, que és “entre nosaltres”, és que aleshores, aquella mateixa nit, a aquell sopar, el Crist l’havia manifestat i ens l’havia legat.

“I jo disposo per a vosaltres, com el meu Pare ha disposat per a i, el Regne, que mengeu i beveu a la meva taula, al meu Regne” (Lc. 22, 29 – 30) La nit del món caigut, lligat al pecat i a la mort, la Santa Cena havia revelat la llum que està fora d’aquest món, divina, la del Reialme de Déu. Aquests són el sentit i la realitat eterns d’aquest esdeveniment únic, absolutament incomparable i irreductible a qualsevol altre cosa.

És justament aquest sentit de la Santa Cena que es descobreix en l’experiència eucarística de l’Església. Aquest hi accedeix pel seu ascens mateix vers la realitat celeste que el Crist a la terra, una vegada per totes, havia revelat i ens havia donat. I quan apropant-nos a la comunió, preguem: “A la vostra Cena mística, Fill de Déu, rebeu-me avui”, aquesta identificació entre el que s’efectua avui i el que va ser acomplert llavors és exactament real, perquè són reunits avui al mateix Reialme, a la mateixa Cena que el Crist havia efectuat llavors, la nit de la festa, amb aquells que “havia estimat fins a l’extrem”.

“Estimats fins a l’extrem ()” (Jn. 13, 1). A l’experiència eucarística, com a l’Església, la Cena Mística és l’extrem (), és a dir l’acabament de l’amor del Crist, d’aquell que realitza la substància del seu ministeri, de la seva predicació, dels seus miracles i pel qual es dóna ara ell mateix com al mateix Amor. Després de les primeres paraules: “He desitjat de tal manera menjar aquesta Pasqua amb vosaltres” (Lc. 22, 15), fins la sortida al jardí de Getsemaní, tot el que succeí a la Cena Mística, no només el rentat dels peus, la distribució del pa i del calze als deixebles, i la darrera conversa no revelen només l’Amor: és l’Amor mateix. També la Cena Mística és “telos”, la realització de la fi, perquè és la manifestació del Regne de l’Amor pel qual el món havia estat creat i que és el seu acabament. Déu ha creat el món per amor. I per amor no l’ha abandonat a la seva caiguda mortal. Per amor, ha enviat al món el seu Fill Únic, el seu Amor. I ara, en aquesta taula, manifesta i concedeix aquest Amor com al seu Regne, i el seu Regne, com a la “permanència en l’amor”: “De la mateixa manera que él Pare m’ha estimat, jo us he estimat. Resteu en el meu amor” (Jn. 15, 9).

8 

El Crist ha estat crucificat per “aquest món”, pel seu pecat, el seu odi, la seva lluita contra Déu. En la història, en el nostre temps terrestrte, la iniciativa de la Creu pertanyia al pecat, com continua pertanyent encara ara, en cadascú de nosaltres, quan, pels nostres pecats, tornem a posar en nosaltres mateixos el Fill de Déu a la Creu i l’insultem (Hb. 6, 6).

Ara bé, si la Creu, eina d’execució i d’infàmia, ha esdevingut el símbol sagrat de la nostre fe, d’esperança i d’amor, si l’Església no deixa de glorificar el seu poder inconcebible i infal·lible, de veure-hi “la bellesa de l’Univers” i “la guarició del creat”, de confessar que “la joia ha vingut per la Creu a l’Univers”, és ben segur perquè per aquesta mateixa Creu que havia encarnat l’essència mateixa del pecat, a saber: la lluita contra Déu, el pecat ha estat vençut; perquè per la mort a la Creu, on la mort mateixa que regnava sobre el món semblava celebrar el seu triomf definitiu, la mort havia estat anorreada; en fi, perquè del fons d’aquesta victòria de la creu havia irradiat la joia de la resurrecció.

Què és el que havia transformat la Creu en una victòria semblant, i que no deixa de fer-ho, sinó l’amor del Crist, aquest Amor diví que a la Cena Mística, el Crist havia revelat com la substància mateixa i la glòria del Regne de Déu? I on sinó a la Cena Mística, el do integral d’aquest Amor havia estat aportat, el do que havia fet que la Creu, és a dir, la traïció , els patiments, la crucufixió,  i la mort, foren inevitables en aquest món?

 Precisament és d’aquesta relació entre la Cena i la Creu, de la seva relació com a manifestació del Regne i de la seva victòria, que testimonien l’Evangeli tant com la Litúrgia (sobretot els oficis de la Gran Setmana Santa de la Passió, d’una profunditat prodigiosa). La Cena hi és constantment referida a la nit que l’envolta pertot i on la llum de la festa de l’Amor irradia amb una força particular, quan a “la cambra alta”, “àmplia i parada” (Mc. 14, 15), el Crist l’havia celebrat amb els seus deixebles. És la nit del pecat, l’essència mateixa d’ ”aquest món”. I heus aquí que la nit s’enfosqueix a l’extrem, a punt d’engolir aquesta darrera llum que brilla en ella. Ja els prínceps del poble es reuneixen contra el Senyor i el seu Crist. Ja els trenat denaris són llençats, preu de la traïció. Ja la multitud excitada pels seus dirigents, armada amb espases i bastons, s’a`ropa pel camí de Getsemaní.

 Ara bé (i això és d’una importància capdal per a la concepció eclesial de la Creu) les tenebres d’aquesta nit pesen damunt la Cena Mística mateixa. El Crist sap que la mà de qui el lliura és amb ell a taula (Lc. 22, 21). Justament és de la Cena, de la seva llum, que “després d’haver menjat de la seva mà” (Jn. 13, 30), Judas surt en aquesta nit terrible, ben aviat seguit del Crist. I si els oficis del Dijous Sant, dia en què la Santa Cena és especialment commemorada, barregen constantment la joia i l’aflicció, si l’Església se’n recorda encara i sense parar no només de la llum  sinó també de les tenebres que l’han enfosquit, és perquè en aquestes dues sortides successives, de Judes i del Crist, fora de la mateixa  claredat, cap a la mateixa nit. L’Església veu i sap que és el començament de la Creu com a misteri del pecat i com a misteri de la victòria sobre el pecat.

El misteri del pecat. L’Èxode de Judas és en efecte l’extremitat, l’acabamnet del pecat del qual l’inici es situa al paradís: l’amor de l’home abandona Déu, es tria a si mateix i no a Déu. Aquesta tria de caiguda comença i determina interiorment tota la vida, tota la història del món, d’ “aquest món” caigut, que jeu en el mal sota el regnat del seu príncep. En aquest moment, amb la sortida de Judas, apòstol i traïdor, en la nit, la història del pecat, la de l’amor cegat, pervertit, caigut i esdevingut rapte, perquè arrossega “per a ell mateix” la vida donada per a ser comunió amb Déu, aquesta història s’acaba. El sentit esfereïdor místicament d’aquesta sortida, és precisament que Judas sort del mateix paradís, que el defuig, que n’és expulsat. Havia assistit a la Santa Cena, els seus peus havien estat rentats pel Crist, havia rebut a les seves mans el pa de l’amor del Crist, el Senyor s’havia donat a Ell en aquest pa. Havia vist, escoltat, havia tocat amb les seves mans el Regne de Déu. I heus ací que com Adam, perpetrant el pecat original del primer home, portatn al límit la lògica terrible del pecat, no havia volgut aquest Regne. En Judas “aquest món”, amb la seva voluntat “anti-thèica” (contra Déu) i el seu amor caigut, havia triomfat. Des de llavors, en raó d’aquesta mateixa lògica, aquesta voluntat no podia deixar de ser la de matar Déu. Després de la Cena Mística, Judas no té on anar, sinó a les tenebres del deïcidi. En quant aquest estarà fet, quan aquesta volunatat serà satisfeta, amb la vida “per a si” que l’anima, ni hi haurà més sortida per a Judas, sinó a destrucció de si mateix.

El misteri de la victòria. En el Crist que, pel do de si mateix a la Cena Mística, manifesta el seu Reialme i la seva glòria, és aquest Regne el que surt a la nit d’ “aquest món”. Després de la Cena el Crist, ell també, no té on anar, sinó a l’encontre, al duel fins al final amb el Pecat i la Mort. I això perquè aquests dos regnes, el de Déu i el del príncep d’aquest món, no poden “coexistir”; perquè per destruir el poder del pecat i de la mort, per retornar cap a  Ell la criatura robada pel diable i per salvar el món, Déu ha donat el seu Fill únic. Així, per la seva Cena Mística, per la manifestació del Regne de l’Amor, el Crist es condemna a la Creu. Per ella, el Regne de Déu, secretament manifestat a la Cena, entra en “aquest món”. I per aquesta entrada, es fa combat i victòria.