.gif) |
PART I
Origen de le sbarres o pals
Molt s'ha escrit sobre les barres catalanes. La tradicional llegenda referida al comte Guifre el Pilós, amb diverses versions, fa referència a un rastre de sang deixat per quatre dits sobre un escut daurat. La més estesa menciona el rei Carles el Calb qui per a premiar el valor de Guifre en la lluita contra els moros, mullà els quatre dits en la sang de la ferida del comte i les marcà en el seu escut. Altres versions posteriors asseguren que fou el mateix Guifre qui deixà marcats els seus quatre dits mullats de la seua pròpia sang, en l'escut d'or que portava (la qual cosa salvaria el desfasament cronològic entre Guifre i Carles el Calb). Reminiscència per la qual es creu que fou el mateix Guifre aquell que va marcar l'escut i podria ser l'escut i bandera de Tarragona, amb les quatre barres o pals en forma d'ones, suposadament pels tremolors de l'agonia de Guifre, encara que més probablement per a simbolitzar el mar.
La llegenda té un origen relativament recent, determinat per la tendència dels hòmens de lletres catalanes a embellir la rica històrica nacional. La llegenda tal com l'hem mencionat al principi apareix inicialment en Bernat Boades (+1444), en el “Llibre dels fets d'armes e eclesiastichs de Catalunya”, aconseguint gran popularitat en el segle següent, gràcies a la difusió que d'ella fera el valencià Pere Antoni Beuter. Fins i tot a hores d’ara és creguda indefectiblement pel 99,9 % dels catalans i en general és coneguda i tinguda per certa per la majoria dels espanyols.
No obstant les barres o bastons podrien ser un símbol heràldic primitiu que derivaria de les armes usades pels comtes de Carcassona, dels quals descendia Guifre (nét del comte Bello de Carcassona). La llegenda per la qual enllaçaria amb la realitat i simbolitzaria que les armes de Carcassona van substituir de fet en el segle IX a les del rei de França (quelcom que de dret es completà al segle X). Naturalment estem parlant d'una època preheràldica i per tant res pot recolzar tal suposició.
En l'article del periòdic « Las Provincias » s'atribuïxen les barres al Papa. Vermell i groc eren els colors Pontificis i els reis del comtat de Barcelona (i dependències) i d'Aragó eren "banderers del Papa". Naturalment aquesta versió és merament propagandista, per a intentar demostrar que el símbol nacional català té origen exterior, perquè consta que Innocenci III (1198-1216) va ordenar: "d'ací endavant l'estendard de l'Església, l’anomenat Gamfaró, siga divisat dels colors i senyals dels reis de Catalunya i Aragó". És a dir que l'origen de la bandera Pontifícia vermella i groga (l'inici no esta del qual determinat, però és molt posterior a l'existència de les barres) la qual va subsistir fins a l'època Napoleònica, està en la bandera d'Aragó i no al revés. Intenta l'articulista demostrar que els colors vermell i groc (testificats a Aragó des de 1112) apareixen ja en una pintura Pontifícia del segle anterior: efectivament una pintura neobizantina del Segle XI mostra un Papa amb un paraigua o para-sol en colors vermell, groc i blau, la qual cosa no té cap relació amb els colors del Papa ni de la casa real catalana.
Barcelona-Besalú-Provença.
Narcís Sentenach i Cabañas definix les barres catalanes no com a pals de gules sobre camp daurat, sinó com a bastons de comandament daurats sobre fons vermell.
Les tres barres o bastons (daurats), van començar la seua popularitat i difusió en 1112 quan Ramon Berenguer II el Gran es casà amb Dolça de Provença i adquirí aquest comtat i tota una extensa herència a Occitània. Es van atribuir llavors els tres pals o bastons daurats a Barcelona, Besalú (que havia passat a la corona l'any anterior 1111) i Provença. L'existència dels tres pals o bastons està testificada pels segells de Ramon Berenguer II. L'estudi de segells i gravats en pedra o metall indicaria que el groc era el color preferent, i el vermell el fons. A més els bastons grocs tendixen a ser més amples que el fons.
Barcelona-Comtats-Aragó.
After the incorporation of Aragon into the Catalan crown in 1137, the three pales or batons were accepted by the king (Ramón Berenguer) and by the people (the ancient arms of Aragon, Saint George's cross on silver field, were not abolished but relinquished the main place to the Catalan symbol) and they were attributed a new meaning: Barcelona (county with a category higher than the others), the smaller counties (like Cerdanya, that had passed to the Catalan crown in 1117) and Aragon (small and poor territory but whose chiefs had given themselves from ancient times the pompous title of king).
Barcelona-Aragó-Montpeller.
Van persistir en la mateixa forma, però amb Pere I de Catalunya i II d'Aragó es pergueren tots els territoris d'Occitània excepte el senyoriu de Montpeller (Batalla de Muret, 1213) i es dóna a les barres o bastons un nou significat: una per Barcelona, una altra per Aragó i una tercera per Montpeller.
El 10 d'Agost de 1218 el rei Jaume I instituí en la seua capital, Barcelona, l'orde de la Mercé i li va concedir la divisa reial: "tres bastons d'or sobre fons de gules, sobremuntada per la Creu de plata del Capítol, concedida pel Bisbe Berenguer de Palou (creu blanca sobre fons vermell).
