.gif) |
PART VI
Catalunya: La Creu de Sant Jordi
La senyera de barres corresponia lògicament al rei. Les institucions ciutadanes disposaven d'altres ensenyes. Així hem vist que el Bisbe Berenguer de Palou va concedir ensenya vermella amb creu de plata. Aquests colors invertits eren usats pel braç militar barceloní, i la bandera amb la creu de Sant Jordi estigué en ús a Barcelona i en molts pobles (fins i tot allunyats) que eren considerades dependències de Barcelona. La Generalitat, un contrapoder establit enfront del rei, adoptà aquesta bandera en 1359 per "ser les armes antigues de Barcelona" però mai suplantà a l'ensenya reial mentre Catalunya va disposar de reis propis. L'ensenya reial caigué en desús des del segle XVI endavant augmentant lògicament l'ús de la bandera amb la creu de Sant Jordi, pròpia d'institucions nacionals, enfront de reis estrangers absents.
La Creu de Sant Jordi d'acord amb dibuix en el Dietari de la Generalitat (1456)
Diu Ricardo Garcia Moya que en el segle XIX els catalans van adoptar (és a dir van readoptar) la bandera quatribarrada, trobant-se amb la necessitat d’oblidar la senyera de Santa Eulàlia i l'altre estendard que en l'Edat Mitjana havia representat a Catalunya, l'aquarterat amb creus i barres (la fusió del símbol reial amb el símbol de la Generalitat), el qual transformaren en bandera de la ciutat exclusivament. Efectivament el procés d'adopció de símbols nacionals, poc usats des del segle XVI i prohibits des de 1714 (amb el Decret de Nova Planta que establia que Catalunya era un país conquistat per les armes i no tenia drets), fou lent. En el segle XIX les quatre barres deixen de ser un símbol reial per a convertir-se en un símbol nacional de Catalunya; lògicament els succedanis usats, sorgits en els segles anteriors com a representacions d'un poder territorial centrat en la capital, havien de tornar al seu lloc.
Publica el diari “Las Provincias”: "l'actual Generalitat de Catalunya va rebutjar esta simbologia (es referix a la bandera amb creu de Sant Jordi o la de Santa Eulàlia) prenent la bandera aragonesa com pròpia". Tota la frase ratlla en l'estupidesa: primer perquè mai es va plantejar la possibilitat d'adoptar un altre símbol (la Generalitat fou restablida en 1976 i en aquell moment ningú a Catalunya coneixia l'existència de la bandera de Santa Eulàlia ni de la bandera amb creu de Sant Jordi, que a més, si haguera sigut adoptada, haguera sigut idèntica a la d'Anglaterra) i perquè la bandera no era aragonesa ni històricament (ja que fou portada des de Catalunya a Aragó on la Creu de Sant Jordi si era un símbol propi) ni més recentment, ja que la bandera quatribarrada ja havia sigut adoptada per la Generalitat de Catalunya en 1931 època en la qual Aragó no arribà a adoptar cap bandera.
També es referix el diari a unes declaracions d'Armand de Fluvià i Escorsa, que trau malintencionadament de context. En les seues declaracions Fluvià es refereix que els escuts locals no han de contenir les quatre barres ja que és un símbol nacional que no ha d'emprar-se per a representar entitats locals. El periòdic les tergiversa, perquè semble que el que es diu és que les quatre barres no han d'estar en els escuts locals de Catalunya perquè no són el símbol representatiu propi de Catalunya. Com l'autor de l'article tingué accés a les declaracions completes de Fluvià, cal suposar que coneixia la falsedat d’allò que escrigué.
