llibertat i igualtat       

    Interviu al Docent de Filosofia Política i Ètica aplicada

    en la Universidad Autònoma de Barcelona,

    el Professor Àngel Puyol González

Pregunta : Estimat Professor Puyol, vostè ensenya Filosofia Política i Ètica aplicada: quins són els autors que vostè ha mirat sempre amb més interès en els seus estudis i en les seves investigacions ? I quins són els autors que vostè aconsella o veu com a centrals en relació a la discussió moral i política actual ?

Resposta : Els autors als quals crec que s’ha de dedicar més atenció són els clàssics. També per interpretar la filosofia moral i política actual és necessari recórrer a les fonts de la filosofia. Plató, Aristòtil, Spinoza, Hobbes, Locke, Hume, Rousseau, Kant, Hegel, John Stuart Mill, continuen essent la referència sense la qual no es pot entendre el pensament actual de John Rawls, Ronald Dworkin, Jürgen Habermas, Amartya Sen, Norberto Bobbio, Michael Walzer o Alasdair MacIntyre, que són els autors que més he treballat fins ara.

P : Una de las seves línies de recerca és el tema de la llibertat i de la igualtat en l’ètica contemporània. Tocqueville deia que la humanitat camina sense fre cap a la democràcia, que ell considerava com a única via per arribar a la igualtat. Però, com feia ell, també nosaltres hem de preguntar-nos quines podran ésser las conseqüències per a la llibertat. Quina és la seva opinió sobre aquesta relació ? Segons vostè, és possible veure tal igualtat com una homologació ? I quina llibertat restaria en una situació d’homologació ?

R : Generalment, s’ha vist la relació entre la llibertat i la igualtat com un conflicte, i fins i tot com un conflicte irresoluble, de manera que o bé som partidaris de la llibertat sense igualtat (o amb una igualtat merament formal, com ara la igualtat davant de la llei) o bé som partidaris de la igualtat però amb una important retallada de les llibertats bàsiques. Crec que en moltes ocasions aquest conflicte és fals. L’ideal de la igualtat d'oportunitats resumeix molt bé la idea que la llibertat i la igualtat es necessiten mútuament. La llibertat real (i no merament formal o legal) requereix d’una distribució més justa dels recursos socials, i al seu torn la igualtat no és moralment acceptable si finalment els individus no tenen un marge d’elecció personal el més gran possible.

P : El filòsof italià Piovani deia que la vertadera llibertat rau en la possibilitat d’expressar la pròpia individualitat, però dirigint-se cap a la universalitat. I Kierkegaard deia que «el secret que està en la consciència, […] el secret que la vida individual ens es pròpia, [consisteix] a ser a un temps individual i universal, si bé no immediatament com a tal, sinó segons la seva possibilitat», i que «l’universal pot efectivament existir molt bé amb i en l’individual sense devorar-lo». Què pensa vostè d’aquesta possibilitat ? Segons vostè, Piovani té raó quant ell diu que «el desenllaç que es proposa un individu ètic és de transformar-se en un individu universal» ?

R : L’ètica recerca la universalitat per definició, o millor dit (amb Hare) la universalització. La Regla d’Or de l’ètica així ho exigeix: no vulguis fer als altres allò que no vols que els altres et facin a tu. Però no hem de confondre la universalització amb la totalització, perquè aleshores no serem sensibles a les diferències dels altres. El que passa és que les diferències han de ser tolerades únicament si al seu torn també es poden defensar universalment. La discriminació de la dona és una diferència cultural il·legítima perquè difícilment es pot universalitzar. Tant la totalització com el relativisme cultural són dos dels perills que amenacen avui a l’ètica. 

P : Tornant a la qüestió del lligam entre llibertat i igualtat, vostè ha escrit algunes publicacions sobre aquesta darrera, com "La antropología moral de la igualdad" i "El discurso de la igualdad". És aquest un tema central en la seva reflexió ? I vostè com veu ella en relació a las polítiques actuals i a l’expansió de la Unió Europea ?

R : Certament, la igualtat és un dels temes centrals en la meva reflexió, una igualtat que no significa res sense la llibertat i la diferència, com ja he dit. En realitat, els dos textos citats, sobretot el segon, està dedicat a l’anàlisi de la igualtat d’oportunitats, al seu significat i a la seva connexió amb la justícia distributiva. Crec que és imprescindible desxifrar què és realment la igualtat d’oportunitats per saber quines exigències polítiques se’n deriven. L’expansió de la Unió Europea, però també la massiva entrada d’immigrants d’Àfrica, Amèrica i Àsia, sens dubte suposen un nou repte per a les polítiques de benestar dels nostres països. Però si volem construir una Europa cohessionada i justa hem de saber prioritzar, des del convenciment  que totes les persones tenen una dignitat igual (que és indeslligable de la nostra tradició), qui necessita més l’ajuda de tots. Tot dependrà de si té èxit o no la idea de la Unió Europea com a una comunitat d’iguals.

P : En ètica contemporània s’ha parlat molt del significat i de la funció de la norma. També ha emergit una distinció entre norma moral i norma jurídica. Segons vostè, quines són las possibilitats d’una ètica substantiva i normativa davant d’un pluralisme i un relativisme ètics ? I quin podria ser el espai deixat a l’individu en una ètica tal ?

R : Abans m’hi he referit. Necessitem un espai normatiu substantiu, de mínims, recollit bàsicament pels drets humans, que serveixi de marc ètic per a la tolerància de les diferències i per la denúncia dels costums i les normes morals i jurídiques injustes. Això és compatible amb el respecte a les diferents concepcions de la vida bona (ètiques de màxims) que els individus lliurement desenvolupen. La clau de la convivència rau en trobar una bona combinació de normes ètiques i jurídiques bàsiques, mínimes i substantives, que permetin un igual respecte a les llibertats individuals.

P : Encara dins el tema del relativisme i del pluralisme ètics, vostè està d’acord amb l’afirmació de Piovani, segons la qual «la vagància de valor és en la indiferència, no en la diferenciació, combativa i no. Si l’altre viu segons valors diversos dels meus, no significa que no hi ha cap valor, sinó que hi ha molts valors» ? El veritable caos estaria, per tant, no en la pluralitat dels valors, sinó en la vagància axiològica, en la anòmia ?

R : Estic plenament d’acord, però no és cert que sigui possible l’absència de valors. Som éssers axiològics, sempre actuem moguts per valors. Quan es parla de la crisi de valors, fent referència a que els joves o la gent en general ha perdut els valors, en realitat hauríem de dir que aquestes persones ja no es mouen pels valors tradicionals o esperats, però no que no tinguin valors: els han substituït per altres. Potser han perdut la força de voluntat, l’energia vital, per viure d’acord a determinats valors, però no podem viure sense valors, els que siguin. Els joves que no deixen seure a l’autobús als vells no han perdut els valors, sinó que han substituït el valor del respecte a la gent gran per valors més individualistes. El que sí que és cert és que vivim dins una pluralitat de valors, i això, que és bo com a expressió de la llibertat, té problemes per a la convivència. Cal trobar l’equilibri necessari entre les dues necessitats.

P : Però, si bé podem considerar el pluralisme més adient amb la realitat, és cert que alguns valors són realment diferents i, com diu la Prof. Sánchez, no poden ésser presos seriosament ? Això comporta, com diu el Prof. Mordacci, que «hom ha d’imaginar un camp comú de confrontació entre les raons oposades», no obstant el pluralisme ?

R : Cal trobar un equilibri entre la convivència en comú i la pluralitat de valors. Ho podem fer buscant un modus vivendi (que té com a objectiu la pau social, però mantenint les comunitats morals incomunicades), com proposava Hobbes i avui dia defensa el liberalisme de John Gray. També ho podem fer buscant un consens a l’entorn d’unes normes o principis comuns (almenys en política), com proposa el liberalisme polític de Rawls. I també ho podem fer buscant uns valors comunitaris vinculants, com diuen els comunitaristes com MacIntyre. Personalment, sòc més partidari de la proposta rawlsiana, que és l’única que recull l’herència kantiana, però reconec que les crítiques dels comunitaristes i del realisme moral i polític de Hobbes no són raons menors, sinó que han de ser tingudes en compte.

P : Vostè s’ocupa també de filosofia de la bioètica. Què pensa vostè de l’afirmació de Toulmin, segons la qual la bioètica ha donat nova vida a l’ètica, i ha tingut l’habilitat de portar-la fora de les estèrils reflexions metateòriques i d’invitar-la a no negar-se a las qüestions bioètiques ?

R : Estic totalment d’acord amb el diagnòstic de Toulmin i a més a més em sento molt compromès amb la necessitat que l’ètica, sense abandonar les qüestions metaètiques, s’impliqui molt més amb els problemes ètics i reals la vida quotidiana, com els que emergeixen de la medicina, però també d’altres com la guerra, el medi ambient, les ètiques professionals, etcètera. El perill aleshores que hem de salvar entre tots és la tendència a la moralització, a dictar el bé i el mal. Això no farà cap favor a la nostra disciplina. Però podem ser molt útils en l’ajuda a comprendre la naturalesa moral dels problemes amb què es troba la gent en el dia a dia de la convivència social i contribuir, d’aquesta manera, a resoldre’ls quan és possible fer-ho.

P : Una altra línia seva de recerca concerneix a la filosofia de l’educació. El Prof. Mordacci (interpel·lat per nosaltres) afirma que el futur de la filosofia està en perill si no hi ha una innovació en els programes d’estudi i una connexió disciplinària vàlida entre filosofia i ciències biomèdiques i psicològiques. Quina és la seva opinió ? I com veu vostè el futur de la recerca humanística en el seu país i en relació a aquella en las altres nacions ?

R : Avui dia, un bon filòsof ha de tenir uns coneixements mínims sobre els avenços en les ciències experimentals, com la medicina, la biologia, la psicologia i la física. La filosofia no pot donar l’esquena a la ciència si vol crear un discurs que toqui de peus a terra i no sigui merament especulatiu, però també és cert que la filosofia no es pot reduir a la ciència, i encara menys l’ètica. D’altra banda, la formació científica s’enfronta al problema de que la ciència ha sofisticat tant els seus coneixements que resulta de dificíl accés per als no científics. Però és un esforç que els filòsofs i els humanistes en general hem de fer per comprendre l’estat del coneixement científic al nostre món actualment. Això enriquirà molt el discurs de la filosofia i les humanitats i, el que és encara més important, el sabrà orientar adecuadament.

P : Estimat professor, vull donar-li les gràcies per la seva cortesia i per la seva disponibilitat, nosaltres el convidem a un possible i interessant míting aquí a Itàlia. Esperem que vostè pugui beneficiar-se de la nostra hospitalitat un jorn.

R : Moltes gràcies a vostès pel seu interès en el meu treball i en les molèsties que s’han pres per realitzar aquesta entrevista en català: ha estat una veritable sorpresa agradable per mi i demostra que amb bona voluntat i respecte per les particularitats es pot contribuir a la creació d’un discurs universal (en aquest cas el de l’ètica). També vull mostrar el meu suport a la iniciativa que estan tenint amb la comunicació entre diversos professors i institucions internacionals. I accepto encantat la invitació per anar al seu país i participar amb tots vostès dels events que organitzin.

El Professor Àngel Puyol González

ensenya Filosofia Política i Ètica aplicada

en la Universitat Autònoma de Barcelona

Interviu de Massimo Vittorio

26/03/03

Send mail to someone@microsoft.com with questions or comments about this web site.
Last modified: 03/30/04